XINA SÍ

En una noticia publicada a LV fa uns mesos vaig llegir que a Xina triomfa una calculadora de la web de la Administració Britànica que serveix per estimar el cost d’un eventual divorci. Em resulta una mica maquiavèl·lic, però d’entrada somric.

El meu rictus canvia quan llegeixo fa poc que al mateix país mil·lenari un camioner va rematar un nen al qual ja havia ferit en una envestida prèvia. Tot plegat per pagar menys indemnització.

Sense dubte alguna cosa passa en aquella societat, que fa pocs anys  gairebé no necessitava els diners perquè l’Estat ja els proveïa quasi de tot. Els xinesos han viscut amb les seves iniciatives empresarials i fins i tot personals capades per un Estat paternalista, per no dir subjugador. Durant massa temps. Ara hem passat a l’altre extrem i ens trobem que el diner esta sobrevalorat.

Però com s’atreveix Occident a acusar a Xina de país opressor i inhumà amb la seva població? No només esta Xina en una posició financera molt més favorable que Europa i EUA, si no que és un dels candidats favorits a salvar les nostres economies amb les seves inversions. Potser que ens ho fem mirar si encara els acusem de no respectar els Drets Humans, mentre frisem per atraure el seu capital.

En una recent visita de servidor a aquell país vaig copsar la comprensiva opinió d’un català que  hi estava fincat: “El país no hagués aconseguit restar unit sense un govern ferri, donada la diversitat de llengües i dialectes i donada la població ingent repartida en províncies, algunes de les quals amb història pròpia”.

Tot això per dir que potser no ho estan fent tant malament al país de Confuci, i que no hauríem de ser hipòcrites a l’hora de mostrar-los un reconeixement.

I d’altra banda, em guardo la URL de la calculadora esmentada, pel dia que em trobi en la tessitura de ser infidel si algun dia em caso.

FAMÍLIA, RELIGIÓ I SOCIETAT

“La religió és vista com a veritable per la gent comuna, com a falsa per la gent intel·ligent, i com a útil per les autoritats”

                                               Sèneca

Jo dec ser gent comuna doncs crec en les religions i tinc clar que no sóc cap autoritat de cap mena. Les religions en general serveixen per ordenar la societat.

La catòlica en concret té com a base per aconseguir aquest ordre a la família. Amb totes les seves variants sorgides a partir de la revolució francesa, amb la separació Estat-Església. Aquestes serien: separació, divorci, parella de fet, família monoparental, família recomposta a partir de una o dos altres trencades, família de pares homosexuals... i fins i tot la no-família, és a dir la solteria.

El quid de la qüestió per mi és no perdre mai el model de família clàssica com a referència per poder desenvolupar amb èxit les seves variants. Si la nostra societat es basa en la família en general (clàssica i variants) ens garantim una societat ordenada i uns valors fixes en el temps.

Això en el ben entès que malgrat els excessos de l’Església  durant la Història, donem per bons els valors que aquesta proposa. Personalment jo no en tinc dubtes.

No sóc un gran coneixedor d’altres religions, però sé que la família com a unitat afectiva i econòmico-social no és patrimoni exclusiu del cristianisme. És simplement que a mi m’agrada el model que el cristianisme catòlic proposa. I això que com a solter a la meva edat jo estic exemplificant fins ara la no-família. Però d’altra banda tinc confiança en el judaisme i el budisme i per descomptat la branca protestant del cristianisme, només per esmentar-ne algunes de les mes populars. Quant a l'Islam, no entenc el tracte que hi rep la dona, pero això es un altre tema.

Així, tinc clar que si en altres temps les autoritats de les nacions o de les religions instrumentalitzaven els credos pel seu propi benefici, ara no crec que sigui així. La nostra societat (és la que conec) ha de ser prou madura per veure que les religions (si són prou elaborades i basades en l’Humanisme) són beneficioses per ella mateixa, més enllà del poder que acumulin les estructures organitzatives d’aquestes o dels Estats que les promoguin.

LA MOTO A CATALUNYA

Tinc una Montesa Impala que em va regalar el meu pare en complir divuit anys. Després de uns deu anys al garatge, ara fa uns mesos que la vaig arreglar i reassegurar per tornar a utilitzar-la. Sortides n’estic fent menys del que m’agradaria, però això ja és un problema meu i de la meva poca extroversió.

Tot i que ja no es fabrica fa anys, la Impala, de  la que en la seva primera versió és van fer multitud de models, i de la que fins i tot és va fer una reedició als anys vuitanta, ha esdevingut una icona de la ciutat de Barcelona. És cert que el seu petardeig característic suposa un nombre de decibels bastant alt, però per contra, és també veritat que aquesta moto és un exemple de simplicitat, robustesa i disseny singular... en definitiva feina ben feta. No és casualitat que el Senyor Leopoldo Milà guanyés un premi FAD l’any 1962 pel seu producte. El mateix Milà, en una declaració visionària prèvia a la execució de la seva idea, ja va dir: “A mi no em posis de cap en una empresa. De cap no serveixo. Ara bé, si vols una moto, te’n faré una, la millor, t’ho ben asseguro!”.

Però no va ser Montesa la única marca catalana a demostrar geni en el mercat motociclístic del segle passat: Ossa va fer per exemple el seu model mític de xassís monocasc; i Bultaco competia amb la Impala en les preferències dels joves barcelonins dels setanta amb la seva Streaker.  Totes tres marques van reeixir als mundials de trial als seixanta i setanta i fins i tot de motocròs, a l’hora que una altra, Derbi, s’inflava a guanyar títols de velocitat.

Totes elles van desaparèixer dramàticament a partir dels anys vuitanta, engolides pels gegants japonesos Honda, Suzuki i Yamaha. Excepte Derbi que va resistir fins al 2001 quan va ser comprada per Piaggio. Les raons de la decadència d’aquesta industria són diverses i no crec que haguem de capficar-nos-hi. Però la seva llegenda continua amb el mercat de segona mà, la xarxa de tallers que resisteix donada la persistent demanda, i els motoclubs que organitzen tota mena de sortides. Jo mateix no em perdré la Impalada del proper any.

Així mateix avui la gironesa Rieju esta fent models elèctrics que un dia o altre trobaran el seu lloc al mercat i qui sap si a la competició. De la seva banda, Ossa està revifant de la mà d’uns joves també gironins que van comprar la marca (tant de bó no hagin d’emigrar donades algunes diferències amb l’administració). I Gas Gas, constituïda als vuitanta (seguint un cicle diferent de les marques mítiques), acredita una trajectòria reeixida als mundials de trial i enduro.

Però tot plegat és potser insuficient. A tots aquells catalans que senten la passió de les dos rodes, i que són deutors dels Bultó, Permanyer, Giró i Rabasa: no és massa tard per prendre el seu testimoni, falten empresaris i enginyers que ho tornin a intentar, hi ha una herència que administrar.

“MORIR SERÁ MÁS BARATO”

A primera vista el titular del artículo de La Vanguardia del pasado viernes y que explica como el Estado va a recortar y agilizar los trámites y costes funerarios, nos tendría que aliviar: un gasto menor en uno de los trances inevitables de la vida.

Al cabo de unos segundos podríamos pensar: “bueno en todo caso, suficiente tendré con dejar este mundo como para preocuparme por estas nimiedades”. Para al rato concluir, “mejor pensado no son nimiedades, puesto que algo tendrán que hacer conmigo después de expirar”.  

Las cábalas pueden tender al infinito, pero la única decisión cierta será la que tomemos al escribir testamento. Aunque por otro lado éste se puede ir modificando según varíe nuestro criterio en cuanto a los detalles del sepelio, además de la herencia transmitida.

En todo caso morir será más barato para los que dejemos aquí, y no para nosotros. Y si no les hemos dejado el dinero no creo que nos echen al mar, aunque bien podrán optar por soluciones modestas y con razón.

Tradicionalmente nos hacíamos enterrar en una tumba, a veces incluso un mausoleo; o más recientemente también nos hacemos aparcar en un nicho, convirtiendo la verticalidad urbana de la vivienda vivida en la verticalidad urbana de la vivienda no vivida pero sí ocupada. En este sentido, la incineración que es también más contemporánea resulta más barata que cualquiera de las otras dos opciones.

Más allá de la agilización y abaratamiento de trámites que dependen de la delicadeza del Estado para con los ciudadanos (y que según la noticia referida el estado español está dispuesto a tener) los humanos hemos descubierto la máxima expresión de la humildad con la incineración. Y no lo digo tanto por sus costes más bajos, como por lo respetable que resulta no reservarse egocéntricamente un espacio físico por los siglos de los siglos.

Digo yo que ahora que ya sabemos morir humildemente será cuestión de empezar a aprender a vivir de la misma manera.

LITERATURA COMPARADA Y NACIÓN

Me reconozco nacionalista. Desde que tengo consciencia de ello considero que el de Nación es el concepto más alto que puede manejar un patriota. Pues ser Nación es la idea más elevada a la que pueden aspirar los pueblos, sean estados o no.

Resulta que el año pasado, movido por cierta pasión o afición a la Literatura (de la que no me considero en ningún caso un gran conocedor), me preinscribí en un Máster de Literatura Comparada. El Comité de Admisiones tuvo a bien considerar mi expediente y fui aceptado.

Tenía el verano por medio antes de empezar el curso en septiembre y le pedí al Director del Máster que me recomendara una lectura preparatoria. Entre tres títulos que me dijo, yo escogí ‘Entre lo uno y lo diverso’ de Claudio Guillén.

Cuál fue mi sorpresa cuando en el primer capítulo de dicho libro, leí la siguiente definición de Literatura Comparada: ‘Rama de la investigación literaria que se ocupa de los conjuntos supranacionales’. Es decir, y que me perdonen la simplificación los expertos: a partir de las literaturas de los diferentes países, culturas, lenguas, en definitiva naciones parece que emergen aspectos comunes. Estos aspectos forman los mencionados conjuntos y pueden basarse en: (1) Las relaciones personales entre los autores de diferentes países, o premisas culturales comunes; (2) Condiciones sociohistóricas comunes; (3) Coincidencia de modelos literarios desde el punto de vista teórico (incluye estructuras, temas y géneros), y que puede o no venir originada por las circunstancias (1) y (2).

No hace falta que diga que los nacionalismos son el primer enemigo de la Literatura Comparada. Es lo siguiente que leí en el libro preparatorio.

De las 400 páginas que tiene ‘Entre lo uno y lo diverso’ me leí dos tercios. Suficiente para entender que jamás llegaría al nivel de erudición de un buen comparatista. Al menos (quiero pensar) dada mi formación anómala en Económicas. Tampoco seguí adelante con el Máster.

Pero lo que sí concluyo, y como nacionalista no puedo más que envainármela, es que la Literatura Comparada existe. Y sus conjuntos supranacionales también. Todo ello lo reconozco en su equivalente político: la Unión Europea, que implica cesiones de soberanía, y es la puesta en común de valores más allá de las culturas y tradiciones locales o nacionales. Así que cuándo a partir de ahora le rece al bon Déu català, sabré que lo que le pida lo tendrá que negociar con otros seres superiores responsables de otros países. La cultura del pacto que tanto nos ha menoscabado a los catalanes durante la Historia, resulta que es el camino del futuro.

FACEBOOK: TAFANERIA O QUELCOM MÉS?

Es veritat que jo també tinc un costat tafaner, m’agrada mirar al Facebook les fotos de coneguts i conegudes (doblement si són maques), i a vegades fins i tot dels desconeguts.

A favor d’aquesta xarxa i el seu joc net, s’ha de dir que permet a l’interessat discriminar la informació que mostra, de forma que els més tafaners només podran ser-ho si els deixem.

Però molts consideren el Facebook com la revista del cor del segle XXI, a més, apte per tots els públics i protagonistes. Jo mateix, com deia, he tingut aquesta vessant com a usuari que en sóc, doncs a més de mirar les d’altres també tinc fotos meves al perfil.

Sembla que els jocs, tests i entreteniments diversos dels primers anys han passat ja a la petita història de l’exitòs invent. Sembla que tot es redueix ara a fotos i estats en el canal de notícies. Fins i tot n’estan proliferant els virus que espero que els programadors aconsegueixin controlar ben aviat. En tot cas es tracta més que mai de potenciar l’intercanvi de records, sensacions, i inclús coneixements.

D’altra banda el Facebook pot ser un succedani de la cigarreta clàssica a l’hora de fer una pausa a la feina. Cada dos hores de concentració ens podem relaxar amb les fotos de l’últim viatge d’algun usuari conegut, sense haver de visitar-lo a casa seva, a més. La qual cosa és un mèrit gens menyspreable.

Però sobretot hi ha quelcom que no se li pot negar a aquesta xarxa: que és el lloc de trobada ideal per amics remots, de les colònies als estius, d’un viatge fugaç, del primer col·legi, d’un intercanvi durant l’època universitària... o fins i tot de trobada del ligue estranger d’un estiu de joventut. En cap altre lloc poden trobar-se (o retrobar-se) aquests amics o coneguts.

Gràcies, doncs, a la xarxa Facebook.

 

HUELGA EN LA NBA

Hace pocos días se hablaba de que los jugadores de la NBA podrían ir a la huelga. En ese momento las estrellas del baloncesto emigrarían, preferentemente a Europa, para acabar la temporada. Pau Gasol declaró que, llegado el caso, él recalaría en el Barça, y la afición culé se frotó las manos.

Yo sólo soy un aficionado. Jugaba en el colegio cuando este deporte tuvo un boom en los años 80 y recientemente lo retomé para jugar con un grupo de amigos cada semana, hasta que me lesioné el tobillo. Quiero decir que hay mil voces más autorizadas que yo para hablar de baloncesto. Pero precisamente por eso, por mi nulo papel en el mundo de la canasta, puedo permitirme decir cosas que quizás otros piensan, y no dicen.

El basket europeo es mejor que el americano. Ya se que es osado decirlo. Los americanos lo inventaron, y son los que han forjado la leyenda. Pero creo firmemente que la táctica en Europa esta más trabajada, las jugadas de ataque son más elaboradas, y no se fía todo al talento individual. En defensa, la regla americana de no permitir la ‘zona’ resulta contraproducente, porque fomenta los duelos individuales. Es indudable que en lo físico, los jugadores americanos están un paso por delante del resto. Y hasta su talento individual seguramente es superior. Pero su juego en equipo, no.

Pau Gasol ya demostró en la selección española que el baloncesto europeo no tiene secretos para él. Pero, ¿cuántos jugadores americanos de renombre han fracasado aquí? ¿Cuántos torneos de selecciones han visto tempranas eliminaciones de los profesionales americanos? Además, en los últimos enfrentamientos entre equipos de uno y otro lado del charco, los europeos empiezan a ganar (incluido el reciente Barça-Lakers, campeones de Euroliga y NBA respectivamente).

No se si habrá huelga en la NBA este año. Pero los equipos europeos deberían guardarse de fichar a granel, no sea que les den gato por liebre.

GERMANS AMICS I AMICS FRATERNS

Em porto bé amb els meus germans. Amb un tenim més punts de trobada i amb l’altre menys. Amb un tenim afinitat amb molt sentiment, i amb l’altre tenim també sentiment però molta diplomàcia.

La meva teoria al respecte dels familiars en primer grau és que a partir d’una certa edat el parentesc deriva en amistat, enemistat o diplomàcia.

Tota amistat entre no parents té un punt de fraternitat. Em refereixo per exemple als amics del col·legi. I tota relació de germans ben avinguts té quelcom d’amistat. En aquest segon cas al cap dels anys, i bons records de joventut i infantesa apart, el que perviu és un sentiment d’amistat.

Si els records de joventut i infantesa entre pares i fills o germans no són bons, segueix sent possible l’amistat posterior. És una qüestió d’encarar la situació amb maduresa i deixar que el pas dels anys curi les ferides. No vull dir que jo ho sigui de madur, però el cas és que tinc records no sempre idíl·lics a nivell familiar, i avui considero amics als meus germans.

També als meus pares. Aquests serien amics amb experiència, a la qual recorro sovint a la cerca de bons consells o recomanacions.

A nivell de família en segon o tercer grau, la teoria aguanta amb més motius, doncs les etiquetes de cosí o tiet pesen menys que les de pare o germà.

Ja m’adono que potser jo sigui un cas particular: els meus pares es van separar fa molts anys i això pot haver distret les meves percepcions de l’amor familiar, paternal, maternal o fraternal. Sigui com sigui, jo no hagués pogut arribar a on he arribat (als trenta-set anys ni més ni menys) sense els amics que venen de lluny, em refereixo als no parents i de la meva generació.

Però tinc molt clar que tampoc no ho hagués fet sense els amics Albert, Lucas, Josep Manuel i Lola, que a més han estat la meva família.

EL GOLF I LA MARE QUE EL VA PARIR

Sóc afeccionat al golf de tota la vida. Amb pràctica més o menys intensa segons l’època, el golf m’ha proporcionat grans moments que rememoro sempre que puc. I no es pensin, sense ser un mal jugador, tampoc he arribat al nivell dels bons en l’àmbit amateur.

A part dels Jocs Olímpics de l’era grega, que entenc es van deixar de banda durant un parell de mil·lennis com a mínim, potser el primer esport va ser la caça, per part de les monarquies post-imperi-romà. No és que aquesta pràctica no vingués d’abans, ja que caçar en la prehistòria i després, significava menjar. Però els reis europeus, fins i tot suposo que també els sacres emperadors germànics, li van donar l’enfoc de passatemps per primera vegada. No sé si era tant una activitat física però (potser també, jo no en sóc practicant), com un joc o un entreteniment.

El golf és un esport molt antic. Diuen que la reina Mary Stewart ja el practicava als camps escocesos al segle XVI.

Com ha succeït en l’evolució de molts esports des de la seva aparició, el golf (també la caça) només el practicava qui disposava de temps lliure, és a dir generalment la noblesa. Així el golf i altres esports més recents tenen un origen elitista del que molts no s’han pogut desempallegar.

El futbol en seria una de les excepcions, doncs el seu desenvolupament com l’esport que coneixem avui el van fer les escoles públiques a Anglaterra al segle XIX; el tenis ha fet grans avenços en aquest sentit, potser donades les dimensions raonables del seu terreny de joc que en faciliten la construcció; i el bàsket va esdevenir aviat popular en un país, els EUA, que sense estar desproveït d’elits, no arrossega tradicions classistes.

Però al golf li està costant. És clar que és difícil que el sector públic creï nous recorreguts donades les grans superfícies que ocupen (tanmateix, algun n’hi ha). D’altra banda no puc oblidar que alguns clubs de golf s’han obert als visitants per que l’àmbit estrictament privat no els sortia a compte. En aquest sentit trobem des dels que han passat a viure dels green-fees fins a estratègies intermèdies per atraure jugadors externs (fent promocions per executius de multinacionals o adherint-se a programes que afavoreixen el nomadisme dels jugadors entre clubs).

Però el golf continua sent un esport associat a les classes dirigents. I no és tant lògic, doncs un joc de pals costa pocs diners en relació a la vida que pot arribar a tenir. El meu té vint anys sense anar més lluny.

Així proclamo: visca el golf accessible! Seguim amb el procés de popularització iniciat als 80 per Seve Ballesteros i continuat als 90 per Txema Olazábal! Diguéssim que els ecologistes (d’altra banda respectats) ja han fet el gruix de la seva feina, doncs el territori no dona per més camps nous. Per tant és el moment d’obrir les mires i acceptar que el golf pot divertir a rics i a menys rics, però també als més humils.

AMISTAT ENTRE SEXES: ¿QUIMERA O REALITAT?

En termes absoluts l’amistat entre home i dona no em sembla assolible. Altra cosa són fases determinades de la vida d’un i altre o circumstàncies concretes, que ho poden facilitar.

En la infantesa crec que estaríem d’acord que no hi ha problema: el nen és un nen i la nena una nena, fins aquest moment hi ha poques diferències.

L’adolescència complica les coses. Les diferencies de gènere apareixen per primera vegada, i la curiositat de l’un per l’altre fa que la possible amistat de la infantesa esdevingui intercanvi en aquesta fase. D’altra banda, el fet de tenir tota la vida per davant, i que tota situació en l’adolescència és provisional, coadjuva al sentiment d’amistat en el que seria un debat entre diferents impulsos.

A partir dels vint anys, ja en plenitud física, comença si més no a la nostra societat, la busca d’una parella estable, qui sap si definitiva. És en aquesta fase que em sembla més complicada l’amistat home-dona doncs sempre hi he trobat tensió sexual i/o emocional. Una altra cosa és l’amistat entre ex, que amb un trencament pel mig em sembla prou factible, tot i que no desproveïda del risc de recaiguda.

Després del casament la cosa es relaxa. Les parelles busquen relacionar-se amb altres parelles i establir així lligams equitatius. Ara, i fins a cert punt (el que l’estètica permet) una dona casada pot desenvolupar o reprendre l’amistat amb un altre home casat.

Entre els que romanen solters l’amistat entre home i dona en aquesta fase, esdevé impossible, doncs la tensió esmentada abans és ara màxima.

Quan arriben les separacions d’alguns matrimonis, les peces soltes reprenen el cicle des del punt dels vint anys, però amb el benefici de l’experiència adquirida. Ara la possible amistat home-dona tindrà el condicionant de la circumstància personal de cadascú: el separat o separada que pot estar cremat de les relacions sentimentals, el solter etern que pot deure la seva condició a un amor frustrat, o la vídua que no vol o no pot oblidar el difunt marit.

És en aquesta fase de la vida que es donen les combinacions més estranyes, i quan l’amistat entre gèneres pot sorgir de forma fins i tot rocambolesca. Fins i tot pot  concebre’s la quimèrica amistat ‘con derecho a roce’, per que la feina de casar-se i tenir canalla ja esta feta o potser ja no es farà. Però la quarantena o finals de la trentena, amb molts divorcis consumats, resulta l’etapa on és més difícil generalitzar i hauríem d’anar cas per cas.

I aquí m’aturo doncs l’experiència que em dona l’edat fins aquí arriba. Em pregunto cóm socialitzaran els més madurs o els més vellets.

El que sí puc dir és que (i no tinc queixa dels meus amics homes) ja sigui en la infantesa (em queda un record llunyà), en el trànsit adolescent o en la tessitura post-matrimonial, les meves amistats amb dones, fugaces, incomplertes o inviables, han aportat molt a la meva visió de la vida, amplia o no, però la meva.

EL MICO DESPULLAT, I EL PELUT

El Senyor Josep Corbella escrivia la setmana passada a La Vanguardia que Catalunya no és el bressol de la Humanitat. Explica que els simis Pau (Pieralopithecus catalaunicus), Lluc (Anoiapithecus brevirostris) i Jordi (Hispanopithecus laietanus), descoberts per Salvador Moyà, director de l’ Institut Català de Paleontologia, no van derivar en l’home, sinó en l’orangutan.

Fa anys que el meu pare em va recomanar la lectura de El Mono Desnudo de Desmond Morris. El zoòleg anglès és conegut per haver discernit el comportament humà a partir dels seus antecessors simis. Encara avui penso en aquell llibre quan, en una determinada situació de conflicte o malentès, i després d’haver fet autocrítica, no entenc algú.

Les pel·lícules Gorilas en la niebla, basada en l’experiència de Dian Fossey, que consagrà la seva vida als goril·les de Ruanda, estudiant-ne els comportaments en grup i personalitats individuals, i que va morir segurament a mans de caçadors furtius; Greystoke  de Christopher Lambert, quin protagonista creix feliçment envoltat de grans micos; o el clàssic Tarzán de Johnny Weissmüller, amb el murri Xita, il·lustren totes elles el civisme dels simis. Fins i tot el ximpanzé del Doctor Morris, Congo, que pintava i exposava la seva obra en exitoses inauguracions, va vendre un quadre a Picasso.

Segles i segles de civilitzacions humanes, i molts pensem que el misteri de la nostra espècie el desxifren millor els micos que qualsevol de nosaltres. Egipcis, grecs i romans, carolingis, sacro-germànics, russos o espanyols, per esmentar alguns grans imperis, no han il·luminat tant el nostre camí com els avantpassats simis.

I tot i que era un torturat, recordin la frase de Friedrich Nietzsche: ‘ Els micos són massa bons per que l’home en pugui descendir’. Davant l’actual corrupció política, la hipocresia social, el lobbying o l’aïllament de l’ermità, els recomano una dosi de saviesa de mico. Al pas que va la Humanitat, amb dictadors com Gadaffi, presidents com Berlusconi i gestors com Millet, casi que n’estic ben orgullós de ser bressol d’orangutans.

FUSTER DESTAPA UNA AMPOLLA DE CAVA

Aquests dies han investit el Doctor Valentí Fuster com a Confrare d’Honor del Cava. És una estratègia excel·lent que els productes de casa nostra, si són genuïns i de qualitat, s’associïn a personalitats prestigioses com el Doctor Fuster, que a més és un català internacional.

Dic genuïns per que el cava és molt nostre des de fa tants anys, com el champagne és dels francesos. La casa Codorniu seria la degana dels espumosos catalans amb més de 400 anys d’història. Així doncs, cadascú te la seva fórmula, però també el seu tarannà.

El champagne, normalment més car, evoca la moda, el glamour i celebracions més aviat paganes. El nostre cava s’associa a festes familiars, sovint amb color nadalenc o reminiscències cristianes. És clar que hi ha excepcions: Freixenet ha seguit el camí de la celebració digna de Hollywood, i altres cases de cava aporten les seves ampolles als podis de Formula 1, o del Mundial de Motociclisme.

Les diferencies en l’elaboració d’un i altre no són tant de mètode com de tipus de raïm, terreny i clima. Com a petit afeccionat als vins, sempre o casi sempre els he reconegut. Serà que un sap a Catalunya, i l’altre sap a França.

Pau Gasol, l’arquitecte Toyo Ito, i aquest any Valentí Fuster, són els primers confrares internacionals. I segur que en vindran d’altres. Ara que el cava esta reconegut com es mereix, esperem que els amics francesos, gelosos de les seves tradicions, vegin que hi ha lloc per dos espumosos a l’hora de celebrar.

Així, esta clar que la separació entre les celebracions amb un o altre és cosa meva. Però si algun tenista francès guanya aquest any a Paris, l’alsacià Sebastien Loeb s’imposa al Mundial de Rallies, o el velocista de raça caucàsica Christophe Lemaitre bat el record d’Usain Bolt... jo aixecaré doncs una copa de champagne!

LA SORT DELS FANS

De petitet investigava els vinils dels meus pares. Furtivament els feia sonar en el meu tocadiscs, i avui puc dir que aquells LPs van iniciar el meu trànsit per alguns (pocs o molts, però tots estimats) moviments musicals d’abans i després. Simon & Garfunkel, Bob Dylan i Serrat van ser les troballes. I els Beatles, com no.  Jo no sóc contemporani seu ni dels altres (de Serrat en part, sí) i com a molts aficionats a la música, a mi dels Beatles em va arribar només l’herència, d’altra banda inesborrable.

A l’inici jo era seguidor principalment de Paul Mc Cartney entre els Fab Four. Ell n’era el rostre amable, i les seves cançons dolces com Yesterday, sumat al seu sòlid matrimoni amb Linda (que m’agradava més que la malcarada Yoko) em van seduir. Em va semblar un bon model a seguir.

Amb els anys, ja més avesat, amb algunes experiències viscudes amb senyoretes i algun porro... vaig descobrir John. No cal dir que els seus discs en solitari anteriors i posteriors a la separació del grup van ser rebel·ladors. Woman, Mind Games, Love, així com himnes com Imagine o Give peace a chance, em van convèncer que el veritable talent del grup era Lennon.

Ja llavors, i amb una certa timidesa, jo cantava o malcantava algunes cançons del White Album en reunions amb amics. Blackbird, Julia i While my guitar gently weeps es van colar al meu subconscient per sempre més, potser per la porta del darrera.

El bo d’en George resulta que n’era el més delicat. Sempre a l’ombra va compondre melodies tan transcendents com Here comes the Sun i Something que, ja als meus trenta-set, em semblen entre les més definitives dels Beatles.

I finalment Ringo, avui l’únic amb vida juntament amb Paul. Ringo va ser testimoni des dels seus plats i tambors de la època que el talent dels altres tres va marcar. Quan va oficialitzar el seu traspàs des dels Rory Storm and The Hurricanes al 1962, molt llest, Ringo sabia el que es feia. Amb ell, els The Beatles ja definitivament configurats van esdevenir la banda de música popular més determinant de tots els temps.

Es pot dir que Ringo va fer bingo.

LATEX VERSUS MOLLES

Què prefereix vostè: passar per ser un bon amant unes quantes nits a l’any o dormir com un àngel totes elles? La qüestió per un solter ja no tan jove no és intranscendent. Un ja no té l’energia d’abans com per fer gran dispendi, ni l’elasticitat com per escenificar grans postures en qualsevol sofà, taula de cuina, o fins i tot, un cotxe. Diguem que a la meva edat, s’imposa el llit.

Davant d’aquesta tessitura no hi ha dubte que el matalàs de molles és una troballa per físics en certa decadència o al menys no molt treballats. Entenguin-me vostès: degut a una tendinitis de genoll, jo fa mesos que estic parat i no tinc ni el fons ni el to muscular d’altres èpoques. Potser fins i tot tampoc la imaginació, però això ja és un tema de neurones o libido, mal que em pugui pesar. Diguem que l’efecte rebot de les esmentades molles redunda en un gran estalvi d’energia, i ben aprofitat, també en el desenvolupament de noves tècniques amatòries. ‘Creguin-me’, els diria jo si fos venedor de matalassos amb molles.

El cas és que fa poc em vaig traslladar de pis. Per poder cobrar un lloguer prou alt i esgarrapar algun euro més a la meva hipoteca probablement vitalícia, vaig deixar l’anterior pis moblat, i vaig comprar-me un llit nou. Per primer cop en la meva vida, el nou matalàs era de làtex, i haig de dir que mai he dormit millor.

D’altra banda, el meu últim ligue no va semblar molt contenta amb les meves actuacions ara fa unes setmanes, i jo em sentia amb poques forces als braços segons en quina posició. Fins i tot quelcom patòs. Però si jo fos el venedor, els diria: ‘Creguin-me, res no iguala un matalàs de làtex pel descans’. I si jo fos el mateix venedor, el meu pròxim ligue (si és que arriba) diria: ‘Potser si que dormim bé, però jo casi que lligaré amb un faquir amb un llit de punxes,  si cal’.