LA MOTO A CATALUNYA

Tinc una Montesa Impala que em va regalar el meu pare en complir divuit anys. Després de uns deu anys al garatge, ara fa uns mesos que la vaig arreglar i reassegurar per tornar a utilitzar-la. Sortides n’estic fent menys del que m’agradaria, però això ja és un problema meu i de la meva poca extroversió.

Tot i que ja no es fabrica fa anys, la Impala, de  la que en la seva primera versió és van fer multitud de models, i de la que fins i tot és va fer una reedició als anys vuitanta, ha esdevingut una icona de la ciutat de Barcelona. És cert que el seu petardeig característic suposa un nombre de decibels bastant alt, però per contra, és també veritat que aquesta moto és un exemple de simplicitat, robustesa i disseny singular... en definitiva feina ben feta. No és casualitat que el Senyor Leopoldo Milà guanyés un premi FAD l’any 1962 pel seu producte. El mateix Milà, en una declaració visionària prèvia a la execució de la seva idea, ja va dir: “A mi no em posis de cap en una empresa. De cap no serveixo. Ara bé, si vols una moto, te’n faré una, la millor, t’ho ben asseguro!”.

Però no va ser Montesa la única marca catalana a demostrar geni en el mercat motociclístic del segle passat: Ossa va fer per exemple el seu model mític de xassís monocasc; i Bultaco competia amb la Impala en les preferències dels joves barcelonins dels setanta amb la seva Streaker.  Totes tres marques van reeixir als mundials de trial als seixanta i setanta i fins i tot de motocròs, a l’hora que una altra, Derbi, s’inflava a guanyar títols de velocitat.

Totes elles van desaparèixer dramàticament a partir dels anys vuitanta, engolides pels gegants japonesos Honda, Suzuki i Yamaha. Excepte Derbi que va resistir fins al 2001 quan va ser comprada per Piaggio. Les raons de la decadència d’aquesta industria són diverses i no crec que haguem de capficar-nos-hi. Però la seva llegenda continua amb el mercat de segona mà, la xarxa de tallers que resisteix donada la persistent demanda, i els motoclubs que organitzen tota mena de sortides. Jo mateix no em perdré la Impalada del proper any.

Així mateix avui la gironesa Rieju esta fent models elèctrics que un dia o altre trobaran el seu lloc al mercat i qui sap si a la competició. De la seva banda, Ossa està revifant de la mà d’uns joves també gironins que van comprar la marca (tant de bó no hagin d’emigrar donades algunes diferències amb l’administració). I Gas Gas, constituïda als vuitanta (seguint un cicle diferent de les marques mítiques), acredita una trajectòria reeixida als mundials de trial i enduro.

Però tot plegat és potser insuficient. A tots aquells catalans que senten la passió de les dos rodes, i que són deutors dels Bultó, Permanyer, Giró i Rabasa: no és massa tard per prendre el seu testimoni, falten empresaris i enginyers que ho tornin a intentar, hi ha una herència que administrar.