Família, religió i societat

“La religió és vista com a veritable per la gent comuna, com a falsa per la gent intel·ligent, i com a útil per les autoritats”

                       Sèneca

Jo dec ser gent comuna doncs crec en les religions i tinc clar que no sóc cap autoritat de cap mena. Les religions en general serveixen per ordenar la societat.

La catòlica en concret té com a base per aconseguir aquest ordre a la família. Jo, a més, hi afegeixo totes les seves variants sorgides a partir de la separació Estat-Església. Aquestes serien: separació, divorci, parella de fet, família monoparental, família recomposta a partir de una o dos altres trencades, família de pares homosexuals... i fins i tot la no-família, és a dir la solteria.

El quid de la qüestió per mi és no perdre mai el model de família clàssica com a referència per poder desenvolupar amb èxit les seves variants. Si la nostra societat es basa en la família en general (clàssica i variants) ens garantim una societat ordenada i uns valors fixes en el temps.

Això en el ben entès que malgrat els excessos de l’Església  durant la Història, donem per bons els valors que aquesta proposa. Personalment jo no en tinc dubtes.

No sóc un gran coneixedor d’altres religions, però sé que la família com a unitat afectiva i econòmico-social no és patrimoni exclusiu del cristianisme. És simplement que a mi m’agrada el model que el cristianisme catòlic proposa. I això que com a solter a la meva edat jo estic exemplificant fins ara la no-família. Però d’altra banda tinc confiança en el judaisme i el budisme i per descomptat la branca protestant del cristianisme, només per esmentar-ne algunes de les mes populars.*

I tinc clar que si en altres temps les autoritats de les nacions o de les religions instrumentalitzaven els credos pel seu propi benefici, ara no crec que sigui així. La nostra societat (és la que conec) ha de ser prou madura per veure que les religions (si són prou elaborades i basades en l’Humanisme) són beneficioses per ella mateixa, més enllà del poder que acumulin les estructures organitzatives d’aquestes o dels Estats que les promoguin. 

*Pel que fa a l’Islam no entenc el tracte que rep la dona.

Xina sí

En una noticia publicada a LV fa uns mesos vaig llegir que a Xina triomfa una calculadora de la web de la Administració Britànica que serveix per estimar el cost d’un eventual divorci. Em resulta una mica maquiavèl·lic, però d’entrada somric.

El meu rictus canvia quan llegeixo fa poc que al mateix país mil·lenari un camioner va rematar un nen al qual ja havia ferit en una envestida prèvia. Tot plegat per pagar menys indemnització.

Sense dubte alguna cosa passa en aquella societat, que fa pocs anys gairebé no necessitava els diners perquè l’Estat ja els proveïa quasi de tot. Els xinesos han viscut amb les seves iniciatives empresarials i fins i tot personals capades per un estat paternalista, per no dir subjugador. Durant massa temps. Ara hem passat a l’altre extrem i ens trobem que el diner esta sobrevalorat.

Però com s’atreveix Occident a acusar a Xina de país opressor i inhumà amb la seva població? No només esta Xina en una posició financera molt més favorable que Europa i EUA, si no que és un dels candidats favorits a salvar les nostres economies amb les seves inversions. Potser que ens ho fem mirar si encara els acusem de no respectar els Drets Humans, mentre frisem per atraure el seu capital.

En una recent visita de servidor a aquell país vaig copsar la comprensiva opinió d’un català que  hi estava fincat: “El país no hagués aconseguit restar unit sense un govern ferri, donada la diversitat de llengües i dialectes i donada la població ingent repartida en províncies, algunes de les quals amb història pròpia”.

Tot això per dir que potser no ho estan fent tant malament al país de Confuci, i que no hauríem de ser hipòcrites a l’hora de mostrar-los un reconeixement.

I d’altra banda, em guardo la URL de la calculadora esmentada, pel dia que em trobi en la tessitura de ser infidel si algun dia em caso.

"Morir será más barato"

A primera vista el titular del artículo de La Vanguardia del pasado viernes y que explica como el Estado va a recortar y agilizar los trámites y costes funerarios, nos tendría que aliviar: un gasto menor en uno de los trances inevitables de la vida.

Al cabo de unos segundos podríamos pensar: “bueno en todo caso, suficiente tendré con dejar este mundo como para preocuparme por estas nimiedades”. Para al rato concluir, “mejor pensado no son nimiedades, puesto que algo tendrán que hacer conmigo después de expirar”. 

Las cábalas pueden tender al infinito, pero la única decisión cierta será la que tomemos al escribir testamento. Aunque por otro lado éste se puede ir modificando según varíe nuestro criterio en cuanto a los detalles del sepelio, además de la herencia transmitida.

En todo caso morir será más barato para los que dejemos aquí, y no para nosotros. Y si no les hemos dejado el dinero no creo que nos echen al mar, aunque bien podrán optar por soluciones modestas y con razón.

Tradicionalmente nos hacíamos enterrar en una tumba, a veces incluso un mausoleo; o más recientemente también nos hacemos aparcar en un nicho, convirtiendo la verticalidad urbana de la vivienda vivida en la verticalidad urbana de la vivienda no vivida pero sí ocupada . En este sentido, la incineración que es también más contemporánea resulta más barata que cualquiera de las otras dos opciones.

Más allá de la agilización y abaratamiento de trámites que dependen de la delicadeza del Estado para con los ciudadanos (y que según la noticia referida el estado español está dispuesto a tener) los humanos hemos descubierto la máxima expresión de la humildad con la incineración. Y no lo digo tanto por sus costes más bajos, como por lo respetable que resulta no reservarse egocéntricamente un espacio físico por los siglos de los siglos.

Digo yo que ahora que ya sabemos morir humildemente será cuestión de empezar a aprender a vivir de la misma manera.

La moto a Catalunya

Tinc una Montesa Impala que em va regalar el meu pare en complir divuit anys. Després de uns deu anys al garatge, ara fa uns mesos que la vaig arreglar i reassegurar per tornar a utilitzar-la. Sortides n’estic fent menys del que m’agradaria, però això ja és un problema meu i de la meva poca extraversió.

Tot i que ja no es fabrica fa anys, la Impala, de  la que en la seva primera versió és van fer multitud de models, i de la que fins i tot és va fer una reedició als anys vuitanta, ha esdevingut una icona de la ciutat de Barcelona. És cert que el seu petardeig característic suposa un nombre de decibels bastant alt, però per contra, és també veritat que aquesta moto és un exemple de simplicitat, robustesa i disseny singular... en definitiva feina ben feta. No és casualitat que el Senyor Leopoldo Milà guanyés un premi FAD l’any 1962 pel seu producte. El mateix Milà, en una declaració visionària prèvia a la execució de la seva idea, ja va dir: “A mi no em posis de cap en una empresa. De cap no serveixo. Ara bé, si vols una moto, te’n faré una, la millor, t’ho ben asseguro!”.

Però no va ser Montesa la única marca catalana a demostrar geni en el mercat motociclístic del segle passat: Ossa va fer per exemple el seu model mític de xassís monocasc; i Bultaco competia amb la Impala en les preferències dels joves barcelonins dels setanta amb la seva Streaker.  Totes tres marques van reeixir als mundials de trial als seixanta i setanta i fins i tot de motocròs, a l’hora que una altra, Derbi, s’inflava a guanyar títols de velocitat.

Totes elles van desaparèixer dramàticament a partir dels anys vuitanta, engolides pels gegants japonesos Honda, Suzuki i Yamaha. Excepte Derbi que va resistir fins al 2001 quan va ser comprada per Piaggio. Les raons de la decadència d’aquesta industria són diverses i no crec que haguem de capficar-nos-hi. Però la seva llegenda continua amb el mercat de segona mà, la xarxa de tallers que resisteix donada la persistent demanda, i els motoclubs que organitzen tota mena de sortides. Jo mateix no em perdré la Impalada del proper any.

Així mateix avui la gironina Rieju esta fent models elèctrics que un dia o altre trobaran el seu lloc al mercat i qui sap si a la competició. De la seva banda, Ossa està revifant de la mà d’uns joves també gironins que van comprar la marca (tant de bó no hagin d’emigrar donades algunes diferències recents amb l’administració). I Gas Gas, constituïda als vuitanta (seguint un cicle diferent de les marques mítiques), acredita una trajectòria reeixida als mundials de trial i enduro.

Però tot plegat és potser insuficient. A tots aquells catalans que senten la passió de les dos rodes, i que són deutors dels Bultó, Permanyer, Giró i Rabasa: no és massa tard per prendre el seu testimoni, falten empresaris i enginyers que ho tornin a intentar, hi ha una herència que administrar.

Facebook: tafaneria o quelcom més?

Es veritat que jo també tinc un costat tafaner, m’agrada mirar al Facebook les fotos de coneguts i conegudes (doblement si són maques), i a vegades fins i tot dels desconeguts.

A favor d’aquesta xarxa i el seu joc net, s’ha de dir que permet a l’interessat discriminar la informació que mostra, de forma que els més tafaners només podran ser-ho si els deixem.

Però molts consideren el Facebook com la revista del cor del segle XXI, a més, apte per tots els públics i protagonistes. Jo mateix, com deia, he tingut aquesta vessant com a usuari que en sóc, doncs a més de mirar les d’altres també tinc fotos meves al perfil.

Sembla que els jocs, tests i entreteniments diversos dels primers anys han passat ja a la petita història de l’exitòs invent. Sembla que tot es redueix ara a fotos i estats en el canal de notícies. Fins i tot n’estan proliferant els virus que espero que els programadors aconsegueixin controlar ben aviat. En tot cas es tracta més que mai de potenciar l’intercanvi de records, sensacions, i inclús coneixements.

D’altra banda el Facebook pot ser un succedani de la cigarreta clàssica a l’hora de fer una pausa a la feina. Cada dos hores de concentració ens podem relaxar amb les fotos de l’últim viatge d’algun usuari conegut, sense haver de visitar-lo a casa seva, a més. La qual cosa és un mèrit gens menyspreable.

Però sobretot hi ha quelcom que no se li pot negar a aquesta xarxa: que és el lloc de trobada ideal per amics remots, de les colònies als estius, d’un viatge fugaç, del primer col·legi, d’un intercanvi durant l’època universitària... o fins i tot de trobada del ligue estranger d’un estiu de joventut. En cap altre lloc poden trobar-se (o retrobar-se) aquests amics o coneguts.

Gràcies, doncs, a la xarxa Facebook.

Germans amics i amics fraterns

Em porto bé amb els meus germans. Amb un tenim més punts de trobada i amb l’altre menys. Amb un tenim afinitat amb molt sentiment, i amb l’altre tenim també sentiment però molta diplomàcia.

La meva teoria al respecte dels familiars en primer grau és que a partir d’una certa edat el parentesc deriva en amistat, enemistat o diplomàcia.

Tota amistat entre no parents té un punt de fraternitat. Em refereixo per exemple als amics del col·legi. I tota relació de germans ben avinguts té quelcom d’amistat. En aquest segon cas al cap dels anys, i bons records de joventut i infantesa a part, el que perviu és un sentiment d’amistat.

Si els records de joventut i infantesa entre pares i fills o germans no són bons, segueix sent possible l’amistat posterior. És una qüestió d’encarar la situació amb maduresa i deixar que el pas dels anys curi les ferides. No vull dir que jo ho sigui de madur, però el cas és que tinc records no sempre idíl·lics a nivell familiar, i avui considero amics als meus germans.

També als meus pares. Aquests serien amics amb experiència, a la qual recorro sovint a la cerca de bons consells o recomanacions.

A nivell de família en segon o tercer grau, la teoria aguanta amb més motius, doncs les etiquetes de cosí o tiet pesen menys que les de pare o germà.

Ja m’adono que potser jo sigui un cas particular: els meus pares es van separar fa molts anys i això pot haver distret les meves percepcions de l’amor familiar, paternal, maternal o fraternal. Sigui com sigui, jo no hagués pogut arribar a on he arribat (als trenta-set anys ni més ni menys) sense els amics que venen de lluny, em refereixo als no parents i de la meva generació.

Però tinc molt clar que tampoc no ho hagués fet sense els amics Albert, Lucas, Josep Manuel i Lola, que a més han estat la meva família.

El golf i la mare que el va parir

Sóc afeccionat al golf de tota la vida. Amb pràctica més o menys intensa segons l’època, el golf m’ha proporcionat grans moments que rememoro sempre que puc. I no es pensin, sense ser un mal jugador, tampoc he arribat al nivell dels bons en l’àmbit amateur.

A part dels Jocs Olímpics de l’era grega, que entenc es van deixar de banda durant un parell de mil·lennis com a mínim, potser el primer esport va ser la caça, per part de les monarquies post-imperi-romà. No és que aquesta pràctica no vingués d’abans, ja que caçar en la prehistòria i després, significava menjar. Però els reis europeus, fins i tot suposo que també els sacres emperadors germànics, li van donar l’enfoc de passatemps per primera vegada. No sé si era tant una activitat física però (potser també, jo no en sóc practicant), com un joc o un entreteniment.

El golf és un esport molt antic. Diuen que la reina Mary Stewart ja el practicava als camps escocesos al segle XVI.

Com ha succeït en l’evolució de molts esports des de la seva aparició, el golf (també la caça) només el practicava qui disposava de temps lliure, és a dir generalment la noblesa. Així el golf i altres esports més recents tenen un origen elitista del que molts no s’han pogut desempallegar.

El futbol en seria una de les excepcions, doncs el seu desenvolupament com l’esport que coneixem avui el van fer les escoles públiques a Anglaterra al segle XIX; el tenis ha fet grans avenços en aquest sentit, potser donades les dimensions raonables del seu terreny de joc que en faciliten la construcció; i el bàsket va esdevenir aviat popular en un país, els EUA, que sense estar desproveït d’elits, no arrossega tradicions classistes.

Però al golf li està costant. És clar que és difícil que el sector públic creï nous recorreguts donades les grans superfícies que ocupen (tanmateix, algun n’hi ha). D’altra banda no puc oblidar que alguns clubs de golf s’han obert als visitants per que l’àmbit estrictament privat no els sortia a compte. En aquest sentit trobem des dels que han passat a viure dels green-fees fins a estratègies intermèdies per atraure jugadors externs (fent promocions per executius de multinacionals o adherint-se a programes que afavoreixen el nomadisme dels jugadors entre clubs).

Però el golf continua sent un esport associat a les classes dirigents. I no és tant lògic, doncs un joc de pals costa pocs diners en relació a la vida que pot arribar a tenir. El meu té vint anys sense anar més lluny.

Així proclamo: visca el golf accessible! Seguim amb el procés de popularització iniciat als 80 per Seve Ballesteros i continuat als 90 per Txema Olazábal! Diguéssim que els ecologistes (d’altra banda respectats) ja han fet el gruix de la seva feina, doncs el territori no dona per més camps nous. Per tant és el moment d’obrir les mires i acceptar que el golf pot divertir a rics i a menys rics, però també als més humils.