En una noticia
publicada a LV fa uns mesos vaig llegir que a Xina triomfa una calculadora de
la web de la Administració Britànica que serveix per estimar el cost d’un
eventual divorci. Em resulta una mica maquiavèl·lic, però d’entrada somric.
El meu rictus
canvia quan llegeixo fa poc que al mateix país mil·lenari un camioner va
rematar un nen al qual ja havia ferit en una envestida prèvia. Tot plegat per
pagar menys indemnització.
Sense dubte
alguna cosa passa en aquella societat, que fa pocs anys gairebé no necessitava els diners perquè
l’Estat ja els proveïa quasi de tot. Els xinesos han viscut amb les seves
iniciatives empresarials i fins i tot personals capades per un Estat
paternalista, per no dir subjugador. Durant massa temps. Ara hem passat a
l’altre extrem i ens trobem que el diner esta sobrevalorat.
Però com
s’atreveix Occident a acusar a Xina de país opressor i inhumà amb la seva
població? No només esta Xina en una posició financera molt més favorable que
Europa i EUA, si no que és un dels candidats favorits a salvar les nostres
economies amb les seves inversions. Potser que ens ho fem mirar si encara els
acusem de no respectar els Drets Humans, mentre frisem per atraure el seu
capital.
En una recent
visita de servidor a aquell país vaig copsar la comprensiva opinió d’un català
que hi estava fincat: “El país no hagués
aconseguit restar unit sense un govern ferri, donada la diversitat de llengües
i dialectes i donada la població ingent repartida en províncies, algunes de les
quals amb història pròpia”.
Tot això per dir
que potser no ho estan fent tant malament al país de Confuci, i que no hauríem
de ser hipòcrites a l’hora de mostrar-los un reconeixement.
I d’altra banda, em
guardo la URL de la calculadora esmentada, pel dia que em trobi en la tessitura
de ser infidel si algun dia em caso.
