BIOGRAFIA MUSICAL D’UN BARCELONÍ

De jovenet m’agradaven molt els Dire Straits, però molt. Avui sé que més enllà d’algunes bones lletres i el virtuosisme de Mark Knopfler a la guitarra, no van revolucionar la musica ni molt menys. Tot i així, com és natural, escoltar els Sultans of swing em transporta a una altra època, que sent passada havia de ser millor, i em descobreixo somrient.

A finals dels vuitanta i principis dels noranta jo era més aviat rocker. M’agradaven els esmentats Dire Straits, que eren melòdics i tranquils. Però també els Led Zeppelin, més durs, i els Pink Floyd, més abstractes a vegades i progressius en d’altres. Finalment el glam-rock de David Bowie em va enlluernar, pot ser amb algun retard.

El Brit-Pop em va fer mutar d’estil. Em van seduir els icònics Blur i Oasis, però també els Pulp, que eren un puntet més excèntrics. Entre els espanyols, Family i La Buena Vida em transmetien felicitat melangiosa amb el seu pop suau. Tot i així és cert que encara em cridaven els Pixies, més sorollosos i també rars. Però al grunge no hi vaig entrar massa; la sobtada mort de Kurt Cobain no em va animar precisament a seguir-los, i els he apreciat anys després. Als noranta a les discoteques ballàvem el tecno-pop de Depeche Mode i New Order, i vam viure l’eclosió de la música electrònica.

Els meus gustos han estat més eclèctics en la ultima dècada. He escoltat molt cantautor, així com m’he submergit en la música clàssica rebel·lada al col·legi per un bon professor. No m’ha abandonat el folk de Dylan, que sempre he tingut present. També reconec haver descobert Madonna i Morrissey quinze o vint anys després dels seus inicis.

I avui... els Manel, els Antonia Font, La Brigada i Mishima, només per esmentar-ne alguns. Sense dubte una gran alegria per mi, humil melòman amb instints catalanistes. Crec que retraten molt bé el que som, i fins i tot els exportem! Aquests grups són el colofó de la banda sonora de la meva vida. I com que espero viure encara uns quants anys més, deixem-los que evolucionin amb nosaltres, es regenerin, i que no s’aturin... llarga vida al pop català!!!

ADRIÀ, MALGRAT TOT

No he anat mai al Bulli, i a aquest pas sembla que m’ho perdré. D’altra banda qui em coneix sap que sense viure en el passat (em considero plenament integrat en l’època contemporània, o la que sigui que aviat inaugurarem),  sóc un ferm defensor de les tradicions. Les catalanes principalment,  per vocació de resistència i per sentiment. Però també algunes espanyoles, com la becaina, i el gust d’estar al carrer prenent canyes amb qui sigui.

Dit això, sí que he anat al Racó de Can Fabes. Al menys tres vegades. És un magnífic restaurant, entre altres coses per que sempre ha potenciat la cuina catalana de tota la vida, i amb matèria primera de màxima qualitat.

Tampoc sóc gastrònom, el meu coneixement del tema es limita a l’educació que he rebut a casa (gràcies pare i mamá), i a les possibilitats del meu cap a l’hora de convidar-nos a sopar arreu del món (gràcies pare). I em sap greu que Santi Santamaria ja no hi sigui per defensar la seva postura antirevolucionària  en els fòrums internacionals; tot i que confio que el seu restaurant seguirà endavant.

El cas es que Ferran Adrià es mereix l’elogi i reconeixement del sector de la restauració. Molts o casi tots, ja fa temps que ho fan. Les meves raons són que front a la posada en escena tradicional, ell ha creat la variant cuina-espectacle;  que friso per provar una de les seves deconstruccions o maridatges extrems; i finalment, que sent català com és, Adrià no ha deixat de fer país amb la seva obra.

Com que no sé si tindré taula al Bulli abans que tanqui definitivament, i des que sóc mes grandet, em fa angúnia proposar-li al mestre una sortida gastronòmica per compte seu... em conformaré seguint-ne alguna recepta, a veure quin guirigai organitzo a la meva cuina.

EL PARE MANEL

El pare Manel podria ser excomunicat per col·laborar en un avortament.

Em considero catòlic. No practicant (al menys no massa), però sí de sentiment. Considero que els valors cristians són els meus. Considero que la Catalunya d’avui és fruit de mil anys d’Història cristiana. I també que Espanya sencera i Europa en tenen arrels.

Reconec com a creient però, que l’Església ha comés excessos i fins i tot errors al llarg de dos mil anys. Entre els més lleus, ostentació i distància. El pare Manel en canvi, representa l’Església dels humils, més pròxima, acollidora i social.

Fa poc, el Papa Benet XVI va publicar en una encíclica que l’Església podria obrir-se per qüestionar el celibat. Potser la oferta als clergues anglicans d’acceptar els seus matrimonis, si abracen el catolicisme, va en aquesta línia. Em sembla que també esmentava la possibilitat d’ordenar dones per que puguin dir missa. Tot plegat són bones noticies.

L’avortament no és el tema d’aquest text. Particularment no en tinc una postura definida. D’altra banda els que estan a favor, ja el tenen legalitzat.

En un context de tímida obertura i modernització de l’Església, el pare Manel podria haver escollit una altra emergència que atendre (permetin-me l’expressió). El procés que potser s’estigui endegant necessita de figures mediàtiques com ell. No es pot pretendre resoldre tot de cop, però els indicis de renovació són esperançadors. És el moment d’avançar tots plegats, també els que es senten fora del món cristià.

UN LLOC ON TOTHOM CONEGUI EL TEU NOM

És un dels meus somnis: entrar en un bar de barri i que tothom cridi el meu nom a la vegada, en forma de salutació. Tal com feien amb Norm Peterson del bar Cheers, en la sèrie de TV homònima dels anys 80 i 90. Siguem realistes, jo sóc més aviat reservat, he necessitat anys per explicar-li a la senyora del restaurant on dino casi cada dia, que soc veí de Barcelona i tinc dos germans.

Però és la meva timidesa o la Barcelona d’avui s’ha tornat més impersonal?  Analitzem, d’una banda tenim la immigració llatinoamericana, d’altra la de l’est d’Europa, en tercer lloc els magrebins, en quart lloc els espanyols arribats als anys seixanta, i finalment els ‘nadius’ catalans (si això és encara una categoria, o va quedar definitivament difuminada al segle passat). No em mal interpreteu. Hem arribat on hem arribat gràcies a tots, immigrants i nadius. Tots junts hem construït el país. Jo mateix sóc de mare aragonesa arribada a Catalunya en la infantesa.

Però, es possible que quan arribo a un bar considerat de barri, no m’atreveixi a dir ‘Bon dia’ al personal a l’entrar, només per que sóc tímid? O pot ser també què ja no sé quin es el meu públic? Quantes vegades he saludat en català i el propietari gairebé no m’ha contestat, per després descobrir-lo enraonant en castellà castís amb un altre client? Què m’ha de respondre un client magrebí o búlgar que es relaciona en el seu idioma, i com a molt parla castellà?

La forma de cohesionar una societat com aquesta és sense dubte la immersió lingüística, que el TC ens vol escatimar. No sigui que a força de moviment migratori, el català que ha de ser el lligam entre tots plegats, passi a segon terme, i els catalanoparlants esdevinguem més reservats encara del que som històricament. Fins i tot el Senyor Blecua, director de la RAE, hi està d’acord, adduint que el català ha de sobreviure.

Probablement a l’entrar al meu bar de barri, m’ajudés tenir l’enginy de Norm Peterson per enlluernar els altres fixes amb una frase amb ganxo després de la salutació. Però com que no el tinc, hauré de seguir dient tímidament  ‘Bona tarda i bon hora’, i confiar que els nostres polítics redreçaran una mica la situació.

LA VOZ DE UN PUEBLO

En mi época de estudiante, recuerdo volver de la biblioteca una hora antes de cerrar. Eran exámenes finales de junio, cuando yo me marchaba antes que mis compañeros y así llegaba a las siete delante del televisor de casa. Canal+ ofrecía íntegra la Feria de San Isidro, comentada por el sabio Manuel Molés y la antigua figura Antoñete.

Antes y después de ese episodio en mi vida, he visitado ocasionalmente la Plaza Monumental de Barcelona, a veces acompañado de amigos extranjeros, y otras por iniciativa propia. Y sin ser un aficionado entendido, creo que he llegado a apreciar el espectáculo. Y mi conclusión indudable, es que la lidia es de una gran belleza. No sólo es hermosa, sino que exalta algunos de los valores humanos: valentía e inteligencia.

Dicho esto, y peso de las tradiciones aparte, el toreo es un espectáculo indecente. Es el abuso de un ser vivo con mas medios, sobre otro ser vivo. Yo no se si el Correbous es una costumbre igual de cruel o en menor grado, pero en todo caso el abuso frente al animal no es físico. Y todavía no ha llegado el día en que nos preocupemos de la psique de los animales tanto como, de momento, de su bienestar físico.

Pero más que esta tesis, lo que me parece irrefutable es la decisión del Parlament de Catalunya de prohibir las corridas, moción surgida por iniciativa popular. No sólo es una competencia de las CCAA, sino que tenemos el precedente de las Canarias, que prohibieron la lidia ya en 1991. ¿Quién es el hipócrita que se atreve a llevar el tema al TC, cuando nadie ha cuestionado a la comunidad Canaria en veinte años? 

Señores de Madrid, y allegados de aquí, disfruten ustedes de los toros en sus tierras, que nadie entre nosotros se los cuestionará. Pero dejen en paz a los catalanes, que lo único que hacen es caminar hacia su propio destino, en la medida en que la ley española se lo permite.

MORTADELO VERSUS TORRENTE

De petit em vaig fer mal a les cames més d’una vegada. Ara no recordo si vaig trencar-me ossos, o lligaments al genoll, però la meva infantesa va estar marcada pel guix, que els meus companys de classe i jo pintàvem amb ganes.

Una de les vegades que em va tocar fer repòs, el meu cosí gran em va portar un plec de còmics de Mortadelo y Filemón. Sempre recordaré aquest detall, per l’empatia que em va demostrar el meu cosí, i pel descobriment que els còmics van suposar per mi.

Ibañez compleix avui 75 anys. És possible que jo no hagi llegit cap més còmic seu, des d’aquella època de la meva infantesa. I és possible que els seus temes fossin més profunds i socials del que un nen pot apreciar. Tampoc he vist la pel·lícula o pel·lícules que se n’han fet. Però recordo un humor amable i pròxim. I avui puc dir, si se’m permet el detall prohispànic, que era un humor reconeixible a Barcelona, Madrid o Sevilla.

Davant d’això tenim Torrente. A la primera entrega vaig marxar a mitja pel·lícula, i de la resta no tinc més que un record llunyà de la tercera. Que em perdoni Santiago Segura, que altrament em sembla una persona amb discurs, i del que conec detalls que demostren gran talent (com la seva recordada participació al programa ‘Su media naranja’ de Jesús Puente, abans de ser famós). Però el seu Torrente no ha de ser cap nexe entre els espanyols. És a dir, entre les nacions que compartim l’Estat espanyol. Al menys no hauria de ser quelcom que exportéssim. Torrente abunda en el mal gust. M’esgarrifo quan penso que Hollywood ja fa tres anys que va comprar-ne els drets.

A l’Espanya dels diferents pobles, que ens representi Mortadelo, no Torrente.

LA BOLA HA ENTRAT!!!

John Mc Enroe exerceix aquests dies com a àrbitre en un torneig benèfic.  “Mai hagués cregut que cauria tan baix”, bromeja Big Mac. De seguida penso en els espectacles en rodes de premsa, les agres discussions amb els arbitres, una vida personal agitada, i en definitiva una certa incorrecció política. I admeto que se m’escapi el somrís.

Nadal i Federer són sense dubte dos models d’esportista. Tenistes talentosos com pocs ho han estat a la historia, i veritables gentlemen que no duen la seva rivalitat fora de la pista. Sempre moderats, les seves declaracions podrien figurar en manuals de comportament de l’ Unicef, de la qual n’haurien de ser  Ambaixadors de Bona Voluntat, si es que no ho són ja.

Només el secundari Djockovic, i lluny dels estrèpits de Mc Enroe, amenitza el circuit actual amb imitacions de col·legues, rucades, i fins i tot alguna sortida de to.

No em mal interpreteu, Nadal i Federer són el millor que li pot passar a l’esport. Sense dubte la societat occidental per no dir el mon sencer fa un pas endavant amb aquesta mena d’ídols. Mirem el Barça: dona gust sentir-los parlar, no a un sinó a tots, l’entrenador el primer. 

Deia George Best, futbolista del ManU als anys 60: “He gastat gran part de la meva fortuna en iots, dones i alcohol... la resta ho he malgastat”. Enginy apart, esta clar que això avui ja no val, i que el talent no ho justifica tot. El mediàtic Beckham és potser l’ídol més extrem que arribem a concebre, amb alguna suposada relliscada en el seu matrimoni, però en definitiva amb bones qualitats humanes i esportives.

Inclús Maradona, sempre polèmic, ja retirat va reconèixer “Em vaig equivocar i vaig pagar, però la pilota no és taca”. Els esportistes, que són els herois del segle XXI, tenen una responsabilitat més enllà dels títols i la competició. Tenen una imatge que cuidar. 

I és clar que un tenista o un futbolista no té perquè ser graciós en el seu discurs i maneres. Però espero que no caiguem tots plegats, esportistes, mitjans i seguidors en l’aseptisme, les declaracions previsibles, les tertúlies sense algun crit o fins i tot una certa apatia. En definitiva que no s’esvaeixi la passió.

No sigui que comencem a enyorar els anys dels ídols destralers, quan Mc Enroe cridava a l’àrbitre: “La bola ha entrat!!!”