ADRIÀ, MALGRAT TOT

No he anat mai al Bulli, i a aquest pas sembla que m’ho perdré. D’altra banda qui em coneix sap que sense viure en el passat (em considero plenament integrat en l’època contemporània, o la que sigui que aviat inaugurarem),  sóc un ferm defensor de les tradicions. Les catalanes principalment,  per vocació de resistència i per sentiment. Però també algunes espanyoles, com la becaina, i el gust d’estar al carrer prenent canyes amb qui sigui.

Dit això, sí que he anat al Racó de Can Fabes. Al menys tres vegades. És un magnífic restaurant, entre altres coses per que sempre ha potenciat la cuina catalana de tota la vida, i amb matèria primera de màxima qualitat.

Tampoc sóc gastrònom, el meu coneixement del tema es limita a l’educació que he rebut a casa (gràcies pare i mamá), i a les possibilitats del meu cap a l’hora de convidar-nos a sopar arreu del món (gràcies pare). I em sap greu que Santi Santamaria ja no hi sigui per defensar la seva postura antirevolucionària  en els fòrums internacionals; tot i que confio que el seu restaurant seguirà endavant.

El cas es que Ferran Adrià es mereix l’elogi i reconeixement del sector de la restauració. Molts o casi tots, ja fa temps que ho fan. Les meves raons són que front a la posada en escena tradicional, ell ha creat la variant cuina-espectacle;  que friso per provar una de les seves deconstruccions o maridatges extrems; i finalment, que sent català com és, Adrià no ha deixat de fer país amb la seva obra.

Com que no sé si tindré taula al Bulli abans que tanqui definitivament, i des que sóc mes grandet, em fa angúnia proposar-li al mestre una sortida gastronòmica per compte seu... em conformaré seguint-ne alguna recepta, a veure quin guirigai organitzo a la meva cuina.