LA BOLA HA ENTRAT!!!

John Mc Enroe exerceix aquests dies com a àrbitre en un torneig benèfic.  “Mai hagués cregut que cauria tan baix”, bromeja Big Mac. De seguida penso en els espectacles en rodes de premsa, les agres discussions amb els arbitres, una vida personal agitada, i en definitiva una certa incorrecció política. I admeto que se m’escapi el somrís.

Nadal i Federer són sense dubte dos models d’esportista. Tenistes talentosos com pocs ho han estat a la historia, i veritables gentlemen que no duen la seva rivalitat fora de la pista. Sempre moderats, les seves declaracions podrien figurar en manuals de comportament de l’ Unicef, de la qual n’haurien de ser  Ambaixadors de Bona Voluntat, si es que no ho són ja.

Només el secundari Djockovic, i lluny dels estrèpits de Mc Enroe, amenitza el circuit actual amb imitacions de col·legues, rucades, i fins i tot alguna sortida de to.

No em mal interpreteu, Nadal i Federer són el millor que li pot passar a l’esport. Sense dubte la societat occidental per no dir el mon sencer fa un pas endavant amb aquesta mena d’ídols. Mirem el Barça: dona gust sentir-los parlar, no a un sinó a tots, l’entrenador el primer. 

Deia George Best, futbolista del ManU als anys 60: “He gastat gran part de la meva fortuna en iots, dones i alcohol... la resta ho he malgastat”. Enginy apart, esta clar que això avui ja no val, i que el talent no ho justifica tot. El mediàtic Beckham és potser l’ídol més extrem que arribem a concebre, amb alguna suposada relliscada en el seu matrimoni, però en definitiva amb bones qualitats humanes i esportives.

Inclús Maradona, sempre polèmic, ja retirat va reconèixer “Em vaig equivocar i vaig pagar, però la pilota no és taca”. Els esportistes, que són els herois del segle XXI, tenen una responsabilitat més enllà dels títols i la competició. Tenen una imatge que cuidar. 

I és clar que un tenista o un futbolista no té perquè ser graciós en el seu discurs i maneres. Però espero que no caiguem tots plegats, esportistes, mitjans i seguidors en l’aseptisme, les declaracions previsibles, les tertúlies sense algun crit o fins i tot una certa apatia. En definitiva que no s’esvaeixi la passió.

No sigui que comencem a enyorar els anys dels ídols destralers, quan Mc Enroe cridava a l’àrbitre: “La bola ha entrat!!!”