FAMÍLIA, RELIGIÓ I SOCIETAT

“La religió és vista com a veritable per la gent comuna, com a falsa per la gent intel·ligent, i com a útil per les autoritats”

                                               Sèneca

Jo dec ser gent comuna doncs crec en les religions i tinc clar que no sóc cap autoritat de cap mena. Les religions en general serveixen per ordenar la societat.

La catòlica en concret té com a base per aconseguir aquest ordre a la família. Amb totes les seves variants sorgides a partir de la revolució francesa, amb la separació Estat-Església. Aquestes serien: separació, divorci, parella de fet, família monoparental, família recomposta a partir de una o dos altres trencades, família de pares homosexuals... i fins i tot la no-família, és a dir la solteria.

El quid de la qüestió per mi és no perdre mai el model de família clàssica com a referència per poder desenvolupar amb èxit les seves variants. Si la nostra societat es basa en la família en general (clàssica i variants) ens garantim una societat ordenada i uns valors fixes en el temps.

Això en el ben entès que malgrat els excessos de l’Església  durant la Història, donem per bons els valors que aquesta proposa. Personalment jo no en tinc dubtes.

No sóc un gran coneixedor d’altres religions, però sé que la família com a unitat afectiva i econòmico-social no és patrimoni exclusiu del cristianisme. És simplement que a mi m’agrada el model que el cristianisme catòlic proposa. I això que com a solter a la meva edat jo estic exemplificant fins ara la no-família. Però d’altra banda tinc confiança en el judaisme i el budisme i per descomptat la branca protestant del cristianisme, només per esmentar-ne algunes de les mes populars. Quant a l'Islam, no entenc el tracte que hi rep la dona, pero això es un altre tema.

Així, tinc clar que si en altres temps les autoritats de les nacions o de les religions instrumentalitzaven els credos pel seu propi benefici, ara no crec que sigui així. La nostra societat (és la que conec) ha de ser prou madura per veure que les religions (si són prou elaborades i basades en l’Humanisme) són beneficioses per ella mateixa, més enllà del poder que acumulin les estructures organitzatives d’aquestes o dels Estats que les promoguin.

LA MOTO A CATALUNYA

Tinc una Montesa Impala que em va regalar el meu pare en complir divuit anys. Després de uns deu anys al garatge, ara fa uns mesos que la vaig arreglar i reassegurar per tornar a utilitzar-la. Sortides n’estic fent menys del que m’agradaria, però això ja és un problema meu i de la meva poca extroversió.

Tot i que ja no es fabrica fa anys, la Impala, de  la que en la seva primera versió és van fer multitud de models, i de la que fins i tot és va fer una reedició als anys vuitanta, ha esdevingut una icona de la ciutat de Barcelona. És cert que el seu petardeig característic suposa un nombre de decibels bastant alt, però per contra, és també veritat que aquesta moto és un exemple de simplicitat, robustesa i disseny singular... en definitiva feina ben feta. No és casualitat que el Senyor Leopoldo Milà guanyés un premi FAD l’any 1962 pel seu producte. El mateix Milà, en una declaració visionària prèvia a la execució de la seva idea, ja va dir: “A mi no em posis de cap en una empresa. De cap no serveixo. Ara bé, si vols una moto, te’n faré una, la millor, t’ho ben asseguro!”.

Però no va ser Montesa la única marca catalana a demostrar geni en el mercat motociclístic del segle passat: Ossa va fer per exemple el seu model mític de xassís monocasc; i Bultaco competia amb la Impala en les preferències dels joves barcelonins dels setanta amb la seva Streaker.  Totes tres marques van reeixir als mundials de trial als seixanta i setanta i fins i tot de motocròs, a l’hora que una altra, Derbi, s’inflava a guanyar títols de velocitat.

Totes elles van desaparèixer dramàticament a partir dels anys vuitanta, engolides pels gegants japonesos Honda, Suzuki i Yamaha. Excepte Derbi que va resistir fins al 2001 quan va ser comprada per Piaggio. Les raons de la decadència d’aquesta industria són diverses i no crec que haguem de capficar-nos-hi. Però la seva llegenda continua amb el mercat de segona mà, la xarxa de tallers que resisteix donada la persistent demanda, i els motoclubs que organitzen tota mena de sortides. Jo mateix no em perdré la Impalada del proper any.

Així mateix avui la gironesa Rieju esta fent models elèctrics que un dia o altre trobaran el seu lloc al mercat i qui sap si a la competició. De la seva banda, Ossa està revifant de la mà d’uns joves també gironins que van comprar la marca (tant de bó no hagin d’emigrar donades algunes diferències amb l’administració). I Gas Gas, constituïda als vuitanta (seguint un cicle diferent de les marques mítiques), acredita una trajectòria reeixida als mundials de trial i enduro.

Però tot plegat és potser insuficient. A tots aquells catalans que senten la passió de les dos rodes, i que són deutors dels Bultó, Permanyer, Giró i Rabasa: no és massa tard per prendre el seu testimoni, falten empresaris i enginyers que ho tornin a intentar, hi ha una herència que administrar.