EL GOLF I LA MARE QUE EL VA PARIR

Sóc afeccionat al golf de tota la vida. Amb pràctica més o menys intensa segons l’època, el golf m’ha proporcionat grans moments que rememoro sempre que puc. I no es pensin, sense ser un mal jugador, tampoc he arribat al nivell dels bons en l’àmbit amateur.

A part dels Jocs Olímpics de l’era grega, que entenc es van deixar de banda durant un parell de mil·lennis com a mínim, potser el primer esport va ser la caça, per part de les monarquies post-imperi-romà. No és que aquesta pràctica no vingués d’abans, ja que caçar en la prehistòria i després, significava menjar. Però els reis europeus, fins i tot suposo que també els sacres emperadors germànics, li van donar l’enfoc de passatemps per primera vegada. No sé si era tant una activitat física però (potser també, jo no en sóc practicant), com un joc o un entreteniment.

El golf és un esport molt antic. Diuen que la reina Mary Stewart ja el practicava als camps escocesos al segle XVI.

Com ha succeït en l’evolució de molts esports des de la seva aparició, el golf (també la caça) només el practicava qui disposava de temps lliure, és a dir generalment la noblesa. Així el golf i altres esports més recents tenen un origen elitista del que molts no s’han pogut desempallegar.

El futbol en seria una de les excepcions, doncs el seu desenvolupament com l’esport que coneixem avui el van fer les escoles públiques a Anglaterra al segle XIX; el tenis ha fet grans avenços en aquest sentit, potser donades les dimensions raonables del seu terreny de joc que en faciliten la construcció; i el bàsket va esdevenir aviat popular en un país, els EUA, que sense estar desproveït d’elits, no arrossega tradicions classistes.

Però al golf li està costant. És clar que és difícil que el sector públic creï nous recorreguts donades les grans superfícies que ocupen (tanmateix, algun n’hi ha). D’altra banda no puc oblidar que alguns clubs de golf s’han obert als visitants per que l’àmbit estrictament privat no els sortia a compte. En aquest sentit trobem des dels que han passat a viure dels green-fees fins a estratègies intermèdies per atraure jugadors externs (fent promocions per executius de multinacionals o adherint-se a programes que afavoreixen el nomadisme dels jugadors entre clubs).

Però el golf continua sent un esport associat a les classes dirigents. I no és tant lògic, doncs un joc de pals costa pocs diners en relació a la vida que pot arribar a tenir. El meu té vint anys sense anar més lluny.

Així proclamo: visca el golf accessible! Seguim amb el procés de popularització iniciat als 80 per Seve Ballesteros i continuat als 90 per Txema Olazábal! Diguéssim que els ecologistes (d’altra banda respectats) ja han fet el gruix de la seva feina, doncs el territori no dona per més camps nous. Per tant és el moment d’obrir les mires i acceptar que el golf pot divertir a rics i a menys rics, però també als més humils.

AMISTAT ENTRE SEXES: ¿QUIMERA O REALITAT?

En termes absoluts l’amistat entre home i dona no em sembla assolible. Altra cosa són fases determinades de la vida d’un i altre o circumstàncies concretes, que ho poden facilitar.

En la infantesa crec que estaríem d’acord que no hi ha problema: el nen és un nen i la nena una nena, fins aquest moment hi ha poques diferències.

L’adolescència complica les coses. Les diferencies de gènere apareixen per primera vegada, i la curiositat de l’un per l’altre fa que la possible amistat de la infantesa esdevingui intercanvi en aquesta fase. D’altra banda, el fet de tenir tota la vida per davant, i que tota situació en l’adolescència és provisional, coadjuva al sentiment d’amistat en el que seria un debat entre diferents impulsos.

A partir dels vint anys, ja en plenitud física, comença si més no a la nostra societat, la busca d’una parella estable, qui sap si definitiva. És en aquesta fase que em sembla més complicada l’amistat home-dona doncs sempre hi he trobat tensió sexual i/o emocional. Una altra cosa és l’amistat entre ex, que amb un trencament pel mig em sembla prou factible, tot i que no desproveïda del risc de recaiguda.

Després del casament la cosa es relaxa. Les parelles busquen relacionar-se amb altres parelles i establir així lligams equitatius. Ara, i fins a cert punt (el que l’estètica permet) una dona casada pot desenvolupar o reprendre l’amistat amb un altre home casat.

Entre els que romanen solters l’amistat entre home i dona en aquesta fase, esdevé impossible, doncs la tensió esmentada abans és ara màxima.

Quan arriben les separacions d’alguns matrimonis, les peces soltes reprenen el cicle des del punt dels vint anys, però amb el benefici de l’experiència adquirida. Ara la possible amistat home-dona tindrà el condicionant de la circumstància personal de cadascú: el separat o separada que pot estar cremat de les relacions sentimentals, el solter etern que pot deure la seva condició a un amor frustrat, o la vídua que no vol o no pot oblidar el difunt marit.

És en aquesta fase de la vida que es donen les combinacions més estranyes, i quan l’amistat entre gèneres pot sorgir de forma fins i tot rocambolesca. Fins i tot pot  concebre’s la quimèrica amistat ‘con derecho a roce’, per que la feina de casar-se i tenir canalla ja esta feta o potser ja no es farà. Però la quarantena o finals de la trentena, amb molts divorcis consumats, resulta l’etapa on és més difícil generalitzar i hauríem d’anar cas per cas.

I aquí m’aturo doncs l’experiència que em dona l’edat fins aquí arriba. Em pregunto cóm socialitzaran els més madurs o els més vellets.

El que sí puc dir és que (i no tinc queixa dels meus amics homes) ja sigui en la infantesa (em queda un record llunyà), en el trànsit adolescent o en la tessitura post-matrimonial, les meves amistats amb dones, fugaces, incomplertes o inviables, han aportat molt a la meva visió de la vida, amplia o no, però la meva.

EL MICO DESPULLAT, I EL PELUT

El Senyor Josep Corbella escrivia la setmana passada a La Vanguardia que Catalunya no és el bressol de la Humanitat. Explica que els simis Pau (Pieralopithecus catalaunicus), Lluc (Anoiapithecus brevirostris) i Jordi (Hispanopithecus laietanus), descoberts per Salvador Moyà, director de l’ Institut Català de Paleontologia, no van derivar en l’home, sinó en l’orangutan.

Fa anys que el meu pare em va recomanar la lectura de El Mono Desnudo de Desmond Morris. El zoòleg anglès és conegut per haver discernit el comportament humà a partir dels seus antecessors simis. Encara avui penso en aquell llibre quan, en una determinada situació de conflicte o malentès, i després d’haver fet autocrítica, no entenc algú.

Les pel·lícules Gorilas en la niebla, basada en l’experiència de Dian Fossey, que consagrà la seva vida als goril·les de Ruanda, estudiant-ne els comportaments en grup i personalitats individuals, i que va morir segurament a mans de caçadors furtius; Greystoke  de Christopher Lambert, quin protagonista creix feliçment envoltat de grans micos; o el clàssic Tarzán de Johnny Weissmüller, amb el murri Xita, il·lustren totes elles el civisme dels simis. Fins i tot el ximpanzé del Doctor Morris, Congo, que pintava i exposava la seva obra en exitoses inauguracions, va vendre un quadre a Picasso.

Segles i segles de civilitzacions humanes, i molts pensem que el misteri de la nostra espècie el desxifren millor els micos que qualsevol de nosaltres. Egipcis, grecs i romans, carolingis, sacro-germànics, russos o espanyols, per esmentar alguns grans imperis, no han il·luminat tant el nostre camí com els avantpassats simis.

I tot i que era un torturat, recordin la frase de Friedrich Nietzsche: ‘ Els micos són massa bons per que l’home en pugui descendir’. Davant l’actual corrupció política, la hipocresia social, el lobbying o l’aïllament de l’ermità, els recomano una dosi de saviesa de mico. Al pas que va la Humanitat, amb dictadors com Gadaffi, presidents com Berlusconi i gestors com Millet, casi que n’estic ben orgullós de ser bressol d’orangutans.

FUSTER DESTAPA UNA AMPOLLA DE CAVA

Aquests dies han investit el Doctor Valentí Fuster com a Confrare d’Honor del Cava. És una estratègia excel·lent que els productes de casa nostra, si són genuïns i de qualitat, s’associïn a personalitats prestigioses com el Doctor Fuster, que a més és un català internacional.

Dic genuïns per que el cava és molt nostre des de fa tants anys, com el champagne és dels francesos. La casa Codorniu seria la degana dels espumosos catalans amb més de 400 anys d’història. Així doncs, cadascú te la seva fórmula, però també el seu tarannà.

El champagne, normalment més car, evoca la moda, el glamour i celebracions més aviat paganes. El nostre cava s’associa a festes familiars, sovint amb color nadalenc o reminiscències cristianes. És clar que hi ha excepcions: Freixenet ha seguit el camí de la celebració digna de Hollywood, i altres cases de cava aporten les seves ampolles als podis de Formula 1, o del Mundial de Motociclisme.

Les diferencies en l’elaboració d’un i altre no són tant de mètode com de tipus de raïm, terreny i clima. Com a petit afeccionat als vins, sempre o casi sempre els he reconegut. Serà que un sap a Catalunya, i l’altre sap a França.

Pau Gasol, l’arquitecte Toyo Ito, i aquest any Valentí Fuster, són els primers confrares internacionals. I segur que en vindran d’altres. Ara que el cava esta reconegut com es mereix, esperem que els amics francesos, gelosos de les seves tradicions, vegin que hi ha lloc per dos espumosos a l’hora de celebrar.

Així, esta clar que la separació entre les celebracions amb un o altre és cosa meva. Però si algun tenista francès guanya aquest any a Paris, l’alsacià Sebastien Loeb s’imposa al Mundial de Rallies, o el velocista de raça caucàsica Christophe Lemaitre bat el record d’Usain Bolt... jo aixecaré doncs una copa de champagne!

LA SORT DELS FANS

De petitet investigava els vinils dels meus pares. Furtivament els feia sonar en el meu tocadiscs, i avui puc dir que aquells LPs van iniciar el meu trànsit per alguns (pocs o molts, però tots estimats) moviments musicals d’abans i després. Simon & Garfunkel, Bob Dylan i Serrat van ser les troballes. I els Beatles, com no.  Jo no sóc contemporani seu ni dels altres (de Serrat en part, sí) i com a molts aficionats a la música, a mi dels Beatles em va arribar només l’herència, d’altra banda inesborrable.

A l’inici jo era seguidor principalment de Paul Mc Cartney entre els Fab Four. Ell n’era el rostre amable, i les seves cançons dolces com Yesterday, sumat al seu sòlid matrimoni amb Linda (que m’agradava més que la malcarada Yoko) em van seduir. Em va semblar un bon model a seguir.

Amb els anys, ja més avesat, amb algunes experiències viscudes amb senyoretes i algun porro... vaig descobrir John. No cal dir que els seus discs en solitari anteriors i posteriors a la separació del grup van ser rebel·ladors. Woman, Mind Games, Love, així com himnes com Imagine o Give peace a chance, em van convèncer que el veritable talent del grup era Lennon.

Ja llavors, i amb una certa timidesa, jo cantava o malcantava algunes cançons del White Album en reunions amb amics. Blackbird, Julia i While my guitar gently weeps es van colar al meu subconscient per sempre més, potser per la porta del darrera.

El bo d’en George resulta que n’era el més delicat. Sempre a l’ombra va compondre melodies tan transcendents com Here comes the Sun i Something que, ja als meus trenta-set, em semblen entre les més definitives dels Beatles.

I finalment Ringo, avui l’únic amb vida juntament amb Paul. Ringo va ser testimoni des dels seus plats i tambors de la època que el talent dels altres tres va marcar. Quan va oficialitzar el seu traspàs des dels Rory Storm and The Hurricanes al 1962, molt llest, Ringo sabia el que es feia. Amb ell, els The Beatles ja definitivament configurats van esdevenir la banda de música popular més determinant de tots els temps.

Es pot dir que Ringo va fer bingo.

LATEX VERSUS MOLLES

Què prefereix vostè: passar per ser un bon amant unes quantes nits a l’any o dormir com un àngel totes elles? La qüestió per un solter ja no tan jove no és intranscendent. Un ja no té l’energia d’abans com per fer gran dispendi, ni l’elasticitat com per escenificar grans postures en qualsevol sofà, taula de cuina, o fins i tot, un cotxe. Diguem que a la meva edat, s’imposa el llit.

Davant d’aquesta tessitura no hi ha dubte que el matalàs de molles és una troballa per físics en certa decadència o al menys no molt treballats. Entenguin-me vostès: degut a una tendinitis de genoll, jo fa mesos que estic parat i no tinc ni el fons ni el to muscular d’altres èpoques. Potser fins i tot tampoc la imaginació, però això ja és un tema de neurones o libido, mal que em pugui pesar. Diguem que l’efecte rebot de les esmentades molles redunda en un gran estalvi d’energia, i ben aprofitat, també en el desenvolupament de noves tècniques amatòries. ‘Creguin-me’, els diria jo si fos venedor de matalassos amb molles.

El cas és que fa poc em vaig traslladar de pis. Per poder cobrar un lloguer prou alt i esgarrapar algun euro més a la meva hipoteca probablement vitalícia, vaig deixar l’anterior pis moblat, i vaig comprar-me un llit nou. Per primer cop en la meva vida, el nou matalàs era de làtex, i haig de dir que mai he dormit millor.

D’altra banda, el meu últim ligue no va semblar molt contenta amb les meves actuacions ara fa unes setmanes, i jo em sentia amb poques forces als braços segons en quina posició. Fins i tot quelcom patòs. Però si jo fos el venedor, els diria: ‘Creguin-me, res no iguala un matalàs de làtex pel descans’. I si jo fos el mateix venedor, el meu pròxim ligue (si és que arriba) diria: ‘Potser si que dormim bé, però jo casi que lligaré amb un faquir amb un llit de punxes,  si cal’.

BIG MAC Y WHOPPER, DOS HAMBURGUESAS Y UN DESTINO

De pequeños mi madre nos llevaba a menudo a comer una hamburguesa. Entiendo que para ella era un buen plan: nosotros encantados y ella gastaba poco. Otra cosa era nuestra nutrición, pero en ese sentido hoy estamos los tres sanos y salvos, y damos el tema por bueno o muy bueno, sinceramente.

En aquella época yo prefería el Big Mac, quizás por esa salsita, sucedáneo de la mahonesa. El caso es que me comía hasta tres.

Otras veces, seguro que para variar pues no creo que tuviera necesidad de paliar su conciencia, mi madre nos llevaba a hamburgueserías más renombradas: el Hollywood sin ir más lejos, y que creo todavía existe. Por otro lado, recuerdo un verano que mi padre invitó unos días a un amigo suyo americano y a su hijo, y que una noche nos anunciaron una verdadera cena americana: fueron unas hamburguesas memorables.

Ya en época universitaria me fui de Erasmus a París. Allí descubrí el Burger King en toda su esencia: me pasaba los días de estudio* comiendo Whoppers debajo de mi piso. Concluí que el secreto era el tomate, que era fresco (o lo parecía). Aunque otras veces me iba al Quick (cadena local) del que tenía el carnet-descuento, a catar la variante francesa.

A día de hoy sigo siendo amante de la carne picada. Mi madre, quizás con algún ánimo de compensarnos (o recompensarnos) por épocas pasadas, nos cocina al horno unas hamburguesas que compra en el mercado. Yo nunca antes había oído de esta técnica para hacerlas, pero puedo asegurar que son las mejores hamburguesas que he probado.

Como hace años que no piso un Fast-food (lo haré con gusto cuando vuelva a tener oportunidad), me contento rememorando infancia y juventud con anuncios de Burger King y Mc Donald’s en YouTube. Los primeros hicieron uno muy picante (en sentido figurado esta vez) que fue prohibido en Nueva Zelanda y un poco sorprendente, dado el público perseguido. De los segundos me quedo con el del hombre que lleva a pescar a su mujer, aunque anuncien el Mc Fish.

Sea como sea, en la era del culto a la gastronomía, démosles un respiro a los Fast-food:  en su justa medida son una alegría para el cuerpo.

*En mi Erasmus hubieron días de estudio

PINTO I EL FAIR PLAY

El Barça ha renovat Pinto. Es tracta sense dubte d’una excel·lent noticia: no només és un porter suplent de garanties, si no que sembla que fa pinya al vestidor, on és molt apreciat.

Enrere queda la seva polèmica xiulada al davanter del Copenhagen quan aquest, sol davant el porter, va creure que li assenyalaven fora de joc i va abandonar. Entenc que la broma no agradés a Dinamarca, doncs clarament va ser un acte gens d’acord amb el Fair Play. La UEFA ho va entendre així i Pinto va ser sancionat dos partits.

La pregunta que jo em faig és: quants actes contraris al Fair Play queden sense càstig a la lliga espanyola? Quants equips de la anomenada millor lliga del món no paren de simular lesions en moments del joc que els són convenients? Fa poc el Barça va trobar la fórmula de xulejar els contraris amb un rondo, abans de llençar la pilota fora. Va ser contra l’Arsenal en recent eliminatòria de Champions League, i amb un disgust evident els jugadors d’aquest equip, que van protestar enèrgicament al quart àrbitre.

Però a Anglaterra la simulació de lesions no és habitual, i en canvi aquí és el pa de cada dia. Com respondran els jugadors dels equips de la lliga BBVA? Es sentiran tan ofesos com els anglesos fa poc? O seran prou honestos per acceptar que el mínim que mereixen és patir un rondo? Confio que no seran tan cínics com per enfadar-se, protestar o pitjor, entrar dur. Dic confio, per que aquesta pràctica no és tan pròpia del Barça i Madrid com dels equips petits.

El meu pare em va donar una solució: que els talls en el joc es sancionin amb que el lesionat (suposat o no) surti del camp cinc minuts obligatòriament. Això no impedirà que la jugada es talli, però el trampós s’ho pensarà en properes ocasions. Una altra solució que dona més feina a l’àrbitre, és que aquest talli el joc a la seva discreció i els equips quedin alliberats envers el contrari. Aquesta opció és més exigent amb l’àrbitre, doncs el carrega amb una decisió més.

Mentre alguna d’aquestes regles no s’implanti, em sembla prou bona la solució del rondo del Barça, que no apel·la als àrbitres ni als comitès, i si a la professionalitat i honorabilitat dels adversaris. Però aquesta rescabalada unilateral no serà suficient a llarg terme: per quan mesures de la LFP o la RFEF per promoure el Fair Play que regna a Europa?