AMISTAT ENTRE SEXES: ¿QUIMERA O REALITAT?

En termes absoluts l’amistat entre home i dona no em sembla assolible. Altra cosa són fases determinades de la vida d’un i altre o circumstàncies concretes, que ho poden facilitar.

En la infantesa crec que estaríem d’acord que no hi ha problema: el nen és un nen i la nena una nena, fins aquest moment hi ha poques diferències.

L’adolescència complica les coses. Les diferencies de gènere apareixen per primera vegada, i la curiositat de l’un per l’altre fa que la possible amistat de la infantesa esdevingui intercanvi en aquesta fase. D’altra banda, el fet de tenir tota la vida per davant, i que tota situació en l’adolescència és provisional, coadjuva al sentiment d’amistat en el que seria un debat entre diferents impulsos.

A partir dels vint anys, ja en plenitud física, comença si més no a la nostra societat, la busca d’una parella estable, qui sap si definitiva. És en aquesta fase que em sembla més complicada l’amistat home-dona doncs sempre hi he trobat tensió sexual i/o emocional. Una altra cosa és l’amistat entre ex, que amb un trencament pel mig em sembla prou factible, tot i que no desproveïda del risc de recaiguda.

Després del casament la cosa es relaxa. Les parelles busquen relacionar-se amb altres parelles i establir així lligams equitatius. Ara, i fins a cert punt (el que l’estètica permet) una dona casada pot desenvolupar o reprendre l’amistat amb un altre home casat.

Entre els que romanen solters l’amistat entre home i dona en aquesta fase, esdevé impossible, doncs la tensió esmentada abans és ara màxima.

Quan arriben les separacions d’alguns matrimonis, les peces soltes reprenen el cicle des del punt dels vint anys, però amb el benefici de l’experiència adquirida. Ara la possible amistat home-dona tindrà el condicionant de la circumstància personal de cadascú: el separat o separada que pot estar cremat de les relacions sentimentals, el solter etern que pot deure la seva condició a un amor frustrat, o la vídua que no vol o no pot oblidar el difunt marit.

És en aquesta fase de la vida que es donen les combinacions més estranyes, i quan l’amistat entre gèneres pot sorgir de forma fins i tot rocambolesca. Fins i tot pot  concebre’s la quimèrica amistat ‘con derecho a roce’, per que la feina de casar-se i tenir canalla ja esta feta o potser ja no es farà. Però la quarantena o finals de la trentena, amb molts divorcis consumats, resulta l’etapa on és més difícil generalitzar i hauríem d’anar cas per cas.

I aquí m’aturo doncs l’experiència que em dona l’edat fins aquí arriba. Em pregunto cóm socialitzaran els més madurs o els més vellets.

El que sí puc dir és que (i no tinc queixa dels meus amics homes) ja sigui en la infantesa (em queda un record llunyà), en el trànsit adolescent o en la tessitura post-matrimonial, les meves amistats amb dones, fugaces, incomplertes o inviables, han aportat molt a la meva visió de la vida, amplia o no, però la meva.