EL GOLF I LA MARE QUE EL VA PARIR

Sóc afeccionat al golf de tota la vida. Amb pràctica més o menys intensa segons l’època, el golf m’ha proporcionat grans moments que rememoro sempre que puc. I no es pensin, sense ser un mal jugador, tampoc he arribat al nivell dels bons en l’àmbit amateur.

A part dels Jocs Olímpics de l’era grega, que entenc es van deixar de banda durant un parell de mil·lennis com a mínim, potser el primer esport va ser la caça, per part de les monarquies post-imperi-romà. No és que aquesta pràctica no vingués d’abans, ja que caçar en la prehistòria i després, significava menjar. Però els reis europeus, fins i tot suposo que també els sacres emperadors germànics, li van donar l’enfoc de passatemps per primera vegada. No sé si era tant una activitat física però (potser també, jo no en sóc practicant), com un joc o un entreteniment.

El golf és un esport molt antic. Diuen que la reina Mary Stewart ja el practicava als camps escocesos al segle XVI.

Com ha succeït en l’evolució de molts esports des de la seva aparició, el golf (també la caça) només el practicava qui disposava de temps lliure, és a dir generalment la noblesa. Així el golf i altres esports més recents tenen un origen elitista del que molts no s’han pogut desempallegar.

El futbol en seria una de les excepcions, doncs el seu desenvolupament com l’esport que coneixem avui el van fer les escoles públiques a Anglaterra al segle XIX; el tenis ha fet grans avenços en aquest sentit, potser donades les dimensions raonables del seu terreny de joc que en faciliten la construcció; i el bàsket va esdevenir aviat popular en un país, els EUA, que sense estar desproveït d’elits, no arrossega tradicions classistes.

Però al golf li està costant. És clar que és difícil que el sector públic creï nous recorreguts donades les grans superfícies que ocupen (tanmateix, algun n’hi ha). D’altra banda no puc oblidar que alguns clubs de golf s’han obert als visitants per que l’àmbit estrictament privat no els sortia a compte. En aquest sentit trobem des dels que han passat a viure dels green-fees fins a estratègies intermèdies per atraure jugadors externs (fent promocions per executius de multinacionals o adherint-se a programes que afavoreixen el nomadisme dels jugadors entre clubs).

Però el golf continua sent un esport associat a les classes dirigents. I no és tant lògic, doncs un joc de pals costa pocs diners en relació a la vida que pot arribar a tenir. El meu té vint anys sense anar més lluny.

Així proclamo: visca el golf accessible! Seguim amb el procés de popularització iniciat als 80 per Seve Ballesteros i continuat als 90 per Txema Olazábal! Diguéssim que els ecologistes (d’altra banda respectats) ja han fet el gruix de la seva feina, doncs el territori no dona per més camps nous. Per tant és el moment d’obrir les mires i acceptar que el golf pot divertir a rics i a menys rics, però també als més humils.