Em porto bé amb
els meus germans. Amb un tenim més punts de trobada i amb l’altre menys. Amb un
tenim afinitat amb molt sentiment, i amb l’altre tenim també sentiment però
molta diplomàcia.
La meva teoria al
respecte dels familiars en primer grau és que a partir d’una certa edat el
parentesc deriva en amistat, enemistat o diplomàcia.
Tota amistat
entre no parents té un punt de fraternitat. Em refereixo per exemple als amics
del col·legi. I tota relació de germans ben avinguts té quelcom d’amistat. En
aquest segon cas al cap dels anys, i bons records de joventut i infantesa
apart, el que perviu és un sentiment d’amistat.
Si els records de
joventut i infantesa entre pares i fills o germans no són bons, segueix sent
possible l’amistat posterior. És una qüestió d’encarar la situació amb maduresa
i deixar que el pas dels anys curi les ferides. No vull dir que jo ho sigui de
madur, però el cas és que tinc records no sempre idíl·lics a nivell familiar, i
avui considero amics als meus germans.
També als meus
pares. Aquests serien amics amb experiència, a la qual recorro sovint a la
cerca de bons consells o recomanacions.
A nivell de
família en segon o tercer grau, la teoria aguanta amb més motius, doncs les
etiquetes de cosí o tiet pesen menys que les de pare o germà.
Ja m’adono que
potser jo sigui un cas particular: els meus pares es van separar fa molts anys
i això pot haver distret les meves percepcions de l’amor familiar, paternal,
maternal o fraternal. Sigui com sigui, jo no hagués pogut arribar a on he
arribat (als trenta-set anys ni més ni menys) sense els amics que venen de
lluny, em refereixo als no parents i de la meva generació.
Però tinc molt
clar que tampoc no ho hagués fet sense els amics Albert, Lucas, Josep Manuel i
Lola, que a més han estat la meva família.
No hay comentarios:
Publicar un comentario